dimarts, 15 d’abril de 2008

Introducció

Amb aquesta introducció volem expressar els motius que ens van portar a realitzar el treball per l'assignatura de Geografia d'Europa de la Universitat de Barcelona sobre Normandia, centrant-nos particularment en Etretat.
Un dels autors d'aquest blog, l'Albert Herrera, ens explica el que el va induïr a voler coneixer millor aquesta regió de França, sobretot des d'un punt de vista físic.

"Normandia és una regió única que em va fascinar, tot i haver-la visitat només durant tres dies. L'estada formava part d'un viatge per Europa que vaig fer durant l'estiu de l'any 2004. M'havien parlat dels seus camps, de les seves platges, de les seves encisadores cases característiques , però havia de comprovar-ho personalment. Etretat fou el poble on m'hi vaig passar el major temps, els quals va ploure gairebé a tothora. Els penya-segats únics al món i de morfologies ben genuïnes i originals són un reclam turístic destacat de la contrada, i les connotacions artístiques que tenen no són fruit de la casualitat, sinó de l’interès mostrat per un nombre d'artistes realment important. Sobretot els pintors, que han vist la màgia dels penya-segats com el seu millor model. Un exemple n'és Monet, que també es va deixar impressionar per a la sensació indescriptible que tens quan estàs a la vora del cingle, amb l'Atlàntic al davant, sense cap altre company que el vent fresc i humit que t'anuncia una tempesta imminent.

Després de viatjar per Normandia em vaig quedar amb les ganes d'aprendre molts aspectes físics del terreny en qüestió que la fan mantenir aquesta originalitat i diferenciació respecte de la resta de França. La realització d'aquest blog m'ha permès conèixer més a fons la regió, i m'ha despertat incògnites que només podran ser resoltes amb el contacte directe amb el territori i la coneixença dels seus habitants, cosa que em farà tornar-hi ben aviat." (Albert Herrera)


Aprofitarem el blog per endinsar-nos en aquestes terres. Ens hi acompanyeu??

dilluns, 14 d’abril de 2008

Situació geogràfica

Localització de Normandia
(Font: elaboració pròpia a partir de la imatge de satèl·lit de l'Atles National Geographic)

Carta de Normandia del 1758
(Font: www.normandydev.com)

Normandia és una regió històrica i antiga província del nord de França, compresa entre la Picardia, a l'est, la Bretanya, a l'oest, la regió de París i el Maine, al sud, i el canal de la Mànega, al nord.
Està subdividida en dues regions administratives: l'Alta Normandia (Haute-Normandie) i la Baixa Normandia (Basse-Normandie). La primera està formada pels départements del Sena Marítim i Eure, i té com a capital la ciutat de Rouen. A la segona, li corresponen els départements de Calvados, Orne i Manche, i té com a capital Caen.


Font: www.enciclopedia.cat

diumenge, 13 d’abril de 2008

Introducció al relleu

Mapa físic de la regió francesa
(Font: www.map-of-france.co.uk)


El relleu francès
(Font: www.map-of-france.com)


A grans trets, podem dividir França en dues parts ben diferenciades pel que fa al seu relleu.
Per una banda, la França Nord i de l'Oest és un país de terres baixes, on cap obstacle seriós s'oposa a la circulació. No obstant, això no comporta pas que aquesta zona sigui monòtona pel que fa al relleu, ja que trobem juxtaposades les amplies valls al·luvials dels grans rius, els altiplans sedimentaris (Picardie) i els pujols de roques cristal·lines (Massif Armoricain).
Per altra banda, la França del Sud i de l'Est és constituïda per terres altes. Hi trobem muntanyes mitjanes, com el Massif Central, amb els seus altiplans granítics, els seus terrenys calcaris i els volcans més o menys desmantellats; i altres muntanyes (Pyrénées i Alpes) que, amb l'aparença de poderoses muralles, dificulten el pas d'una zona a l'altra.

A continuació, presentarem un primer apartat on es descriurà la formació del relleu francès al llarg de les eres geològiques. Tot seguit, profunditzarem el contingut centrant-nos en la zona que ens ocupa, és a dir, Normandia.


Tota la informació publicada al capítol dedicat al relleu està extreta dels següents manuals:

LABASTE, André. "Geographie. France et pays d'expression francaise".
GOUROU, P. i PAPY, L..
"Geographie. Le France-Geographie regionale".

Les etapes de formació del sòl francès (I)

Etapes geològiques
(Font: elaboració pròpia a partir del volum d'André Labaste, "Geographie. France et pays d'expression francaise")


- L'ossada general del subsòl francès data de la fi de l'era primària. En aquesta època, la major part del territori francès va estar afectada pel gran plegament hercinià.
Des dels últims períodes de l'era primària, les altes muntanyes sorgides amb aquesta orogènia van ser polides, erosionades, en definitiva, transformades en peneplanes. Les seves roques dures, tals com el granit, gneis, gres i esquists, constitueixen el sòcol de tota França a l'oest de la línia Rhin - Rhone.
- A l'era secundària, la majoria d'aquestes zones erosionades van ser envaïdes per mars de feble profunditat.
Sobre el fons d'aquests mars, equivalents a la Manche o al Mar del Nord actuals, es van dipositar sediments, sobretot calcaris o argilosos; el seu pes va fer que s'enfonsés lentament el fons d'aquests mars. Així, es van constituir les grans conques sedimentàries (Bassin Parisien, Bassin d'Aquitaine) emmarcades per les restes aplanades de les muntanyes antigues (Massif Armoricain, Massif Central, Vosges, Ardenne).


LABASTE, André. "Geographie. France et pays d'expression francaise".
GOUROU, P. i PAPY, L..
"Geographie. Le France-Geographie regionale".

Les etapes de formació del sòl francès (II)


- A l'era terciària es van produir els plegaments alpins, uns grans moviments que van fer sorgir altes muntanyes i van dislocar els massissos antics.
En un principi, es van plegar els Pyrénées (al començament del terciari), després els Alpes i tot seguit el Jura (enmig del terciari). Però aquests moviments també van dislocar vells massissos hercinians, que es van fragmentar (Vosges i Foret Noire), aixecar (est del Massif Central) o esfondrar (planes de la Loire i de l'Allier). Paral·lelament a alguns d'aquests trencaments, es van edificar volcans (Auvergne).
El mar s'havia retirat de les conques sedimentàries; només la seva part central continuava estant ocupada per golfs, llacunes, llacs on sediments molt variats es van continuar dipositant.
Així, s'oposen la França alpina, la de les altes muntanyes recents, i la França herciniana, la dels massissos antics i les conques sedimentàries, molt més extensa que la primera.
Cap a la fi del terciari, gairebé tota la França actual havia sorgit de les aigües. És doncs d'aquest període, allunyat només d'alguns milions d'anys, que daten les formes de relleu i les xarxes hidrogràfiques d'aquest país. Des de llavors, no hi ha hagut més que retocs.


LABASTE, André. "Geographie. France et pays d'expression francaise".
GOUROU, P. i PAPY, L..
"Geographie. Le France-Geographie regionale".

França al primari i al terciari

Evolució del sòl francès
(Font: elaboració pròpia utilitzant com a base el manual
"Geographie. France et pays d'expression francaise", d'André Labaste)


Aquests dos dibuixos mostren la situació de França a l'era primària (1) i a la meitat de l'era terciària (2).
A (1) podem veure que la peneplana de l'era primària comença a sorgir, en gran part recoberta pels mars.
En canvi, a mig terciari (2) els massissos antics han estat aixecats o dislocats. Sorgeixen els Pyrénées, Alpes i Jura. Sols subsisteixen els braços de mar al centre de la Bassin Parisien, entre d'altres.
La linia discontinua mostra el que seria França avui en dia. D'aquesta manera, podem veure l'evolució de la formació del sòl francès en les diferents etapes geològiques, i comparar-ho amb el relleu actual.


LABASTE, André. "Geographie. France et pays d'expression francaise".
GOUROU, P. i PAPY, L..
"Geographie. Le France-Geographie regionale".


Les etapes de formació del sòl francès (III)

Estructura geològica de França
(Font: André Labaste)

Geologia de Normandia
(Font: André Labaste)



A l'era quaternària, la duració de la qual no excedeix alguns centenars de milers d'anys, el clima es va refredar violentament, formant-se d'aquesta manera glaceres que cobrien la major part dels Alpes, el centre dels Pyrénées, els punts més alts dels Vosges, del Jura i del Massif Central. Totes aquestes muntanyes n'han guardat formes glacials.
Però la resta de França en va patir indirectament les conseqüències. Entre les glaceres de les muntanyes abans citades i la gran corona glacial, que s'estenia sobretot al Nord d'Europa fins a la desembocadura del Rhin, França tenia un clima comparable al clima actual de Lapònia. La vegetació era la d'una tundra.
Les gelades i els desgels repetits van posar en moviment els corrents fangosos de moltes valls a les zones de planes i altiplans.
Finalment, la fosa dels gels va provocar l'augment del nivell dels mars. Aquests van envair les zones més baixes del litoral; és així com s'ha fixat el traçat de les costes franceses.

Des de llavors, l'erosió i l'acumulació continuen; els torrents de les muntanyes arrenquen roques i pedres del seu llit; els al·luvions s'amunteguen, transportats pels rius fins al mar, hi construeixen deltes (Rhone) i omplen badies (badia del Mont Saint-Michel). El mar ataca el granit dels caps de Bretagne.
La cara de França no és immutable, però no canvia més que molt lentament.


LABASTE, André. "Geographie. France et pays d'expression francaise".
GOUROU, P. i PAPY, L..
"Geographie. Le France-Geographie regionale".

La Normandia occidental

Cròquis geològic de Normandia
(Font: elaboració pròpia utilitzant la base de
GOUROU, "Geographie. Classe de première. Le France - Geographie regionale")


La major part de Normandia es troba a l’oest del Sena, i és dominada pel Massís Armoricà, cap al qual es redrecen les capes geològiques que tallen la superfície, com el Lorraine, i s’estén fins als boscatges normands que pertanyen a aquest massís. El contacte amb el massís antic només és destacable al nord, en el Bassin, per l’existència d’un fossat “liassique”. En un altre lloc, les calcàries del Juràssic s’ajunten directament amb el massís cristal·lí.

Els plegaments armoricans que han constituït el massís antic són grollerament perpendiculars a la línia de contacte; les roques sedimentaries s’han avançat entre les bandes tendres buidades, han retrocedit davant els sortints de bandes més dures.

La successió de les capes secundaries no dóna tampoc als diversos horitzons la mateixa importància que al Lorraine.



Font text: GOUROU, "Geographie. Classe de première. Le France - Geographie regionale".

LABASTÉ, "Geographie. France et pays d'expression francaise"

CHABOT, Geographie regionale de la France"


La Normandia oriental

Estructura de Normandia
(Font: elaboració pròpia utilitzant com a base a
GOUROU, "Geographie. Classe de première. Le France - Geographie regionale")

Penya-segats d'Etretat, a la Haute-Normandie
(Autor: Albert Herrera)


Els altiplans de la Normandia oriental s’assemblen singularment als de la Picardie, i com que aquests han estat estudiats més ampliament, desenvoluparem la Picadie per conèixer l’evolució morfològica comuna.

Podem dir, a grans trets, que es tracta d’una superfície d’erosió pre-terciària, coberta d’argila. Com a la Picardie, un petit nombre de valls profundes, amples, pantanoses, i una multitud de sots secs hi són característics. L’altitud és una mica més elevada (205 m prop de Yuetot), fet que ens porta a un clima amb les precipitacions més elevades (més de 800 mm més o més a tot arreu). D’aquesta manera, es compensen els inconvenients de les infiltracions a través de les esquerdes d’argila.

Els altiplans de la Normandia oriental s’acaben sobre el mar per un penya-segat alt, inhòspit. Aquest penya-segat és de retrocés ràpid, sense que es pugui precisar la importància d’aquest recull en el passat. Avui en dia, aquests penya-segats s’esfondren sota l’acció de les aigües d’infiltració a través dels bancs d’argila, i al seu peu s’amunteguen els paquets de sílex, que les ones ataquen constantment.

Davant la rapidesa d’aquest procés, els rius no han pogut aprofundir lleus valls; s’han enfonsat sota terra donant valls seques, els “valleuses”. Es pot tractar d’antigues valls modelades en un temps en què les fisures de la calcària no eren encara ampliades, o bé de valls modelades al quaternari en un sòl gelat, impermeable. S’ha suposat també que el recull del penya-segat ondula de “valleuse” en “valleuse” . Aquestes ondulacions presenten més sovint un aspecte assimètric que pot ser degut a l’estructura o a la desigual evolució dels vessants seguint la seva expiosició durant els períodes glaciars.



Font text: GOUROU, "Geographie. Classe de première. Le France - Geographie regionale".

LABASTÉ, "Geographie. France et pays d'expression francaise"

CHABOT, Geographie regionale de la France"

dissabte, 12 d’abril de 2008

Etretat

Localització geogràfica d'Etretat a partir d'una imatge aèria
(Font: Google Earth)



Panoràmica del poble d'Etretat
(Autor: Albert Herrera)


Étretat és un municipi del departament de la Seine-Maritime, a la regió Haute-Normandie, a França. El seu nom és d'origen escandinau.
Étretat és avui una ciutat de la costa de renom, apreciada per als seus penya-segats i les seves platges de palets que la marea baixa descobreix amb pèrdua de
vista, al nord de Havre, a Normandia, sobre el litoral de la Manche i del Pays de Caux. Treu la seva reputació dels penya-segats que emmarquen el poble i la platja i que han inspirat pintors impressionistes Claude Monet o Eugène Boudin.

Penya-segats d'Etretat (Autor: Albert Herrera)



L'erosió marítima ha format u
n arc natural, l'Arche, i una agulla, l'Aiguille, de 70 metres. Maurice Leblanc la descriu en aquests termes: «Roca enorme, alta de més de vuitanta metres, obelisc colossal, d'aplom sobre la seva base de granit» a l'agulla buida, 1909. En la seva època ja, l'indret atreia nombrosos turistes entre els quals dels «lupinophiles», admiradors d'Arsène Lupin : els estudiants americans vinguts buscar la clau de la gruta on el «cavaller atracador» havia trobat el tresor dels reis de França. La pel·lícula Arsène Lupin de Jean-Paul Salomé, treta l'octubre de 2004, ofereix nombroses vistes sobre el penya-segat i l'Aiguille.

Vista de l'Aiguille (Autor: Albert Herrera)

Detall dels penya-segats (Autor: Albert Herrera)


Etretat rep nombrosos turistes al llarg de l'any, com mostra aquesta fotografia. Són molts els curiosos que, atrets per la bellesa i les impressionants dimensions dels penya-segats d'Etretat, s'apropen fins aquesta zona per viure en primera persona l'experiencia de veure aquest singular relleu de ben aprop.


Tot i el gran espectacle geològic i geomorfològic que ofereix aquest poble de l'Alta Normandia, els seus aspectes físics no són l'únic reclam turístic. Un bon exemple d'això és aquesta casa, la Salamandre, molt famosa a aquesta zona i que també s'utilitza com a restaurant.



Le Salamandre (Autor: Albert Herrera)



Font text: GOUROU, "Geographie. Classe de première. Le France - Geographie regionale".

LABASTÉ, "Geographie. France et pays d'expression francaise"

CHABOT, Geographie regionale de la France"


dimarts, 8 d’abril de 2008

El Mont Saint-Michel

Vista aèria de la localització del Mont Saint-Michel
(Font: Google Earth)


El Mont Saint-Michel
(Font: www.lemontsaintmichel.info)



El Mont-Saint-Michel és un municipi francès, situat al departament de la Manche i la regió Basse-Normandie. Treu el seu nom d'un illot rocós dedicat a sant Michel i on s'eleva avui l'abadia del mont Saint-Michel.

L'arquitectura del mont Saint-Michel i la seva badia en fan l'indret turístic més freqüentat de Normandie i el primer de França (fora de Île-de-France) amb aproximadament 3 000 000 visitants cada any. Una estàtua de sant Michel col·locada al cim de l'església abacial culmina a 170 metres sobre la riba. Classificat monument històric el 1874, l'indret figura des de 1979 a la llista del patrimoni mundial de la UNESCO.

El mont Saint-Michel és doncs un illot rocós granític situat a l'est de la desembocadura del riu del Couesnon, roca sobre la qual ha estat construït un santuari en honor de l'arcàngel sant Michel a partir de 709.

La roca no representa més que una petita part del municipi que s'estira també sobre el dic i diverses desenes d'hectàrees de pòlders. La part essencial de la roca és coberta per la influència en el sòl de l'abadia del mont Saint-Michel i del seu domini.

El mont Saint-Michel, situat a 48°38'10" de latitud nord i a 1°30'40" de longitud oest, banya a la badia del mont Saint-Michel, oberta sobre la Manche. L'illot és una excrescència granítica d'aproximadament 960 metres de circumferència, que ateny 92 metres d'altitud i ofereix una superfície emergida d'aproximadament 280 ha, sobre la qual s'eleva l'abadia. Aquest illot s'eleva en una gran planura sorrenca que la marea envaeix dues vegades per dia.

El Mont Saint-Michel des de la frontera Normanda
(Font: www.lemontsaintmichel.info)


El mont va ser sacsejat pels cursos dels tres rius que abeuren encara la badia del mont Saint-Michel. Aquests cursos d'aigua són : la Sélune, la Sée i sobretot el Couesnon que, marcant abans la frontera entre Normandie i Bretagne es va ser posat dit-hom sobtadament a fluir a l'oest del mont, fent així passar aquest últim a Normandie. En realitat, fins al segle XVIII, la desembocadura d'aquest últim es trobava a 6 km de la roca.


Les marees a la badia del mont Saint-Michel han de ser impressionants : d'una amplitud de prop de tretze metres els dies de fort coeficient, el mar es retira a gran velocitat sobre una desena de quilòmetres, però torna de pressa. L'expressió consagrada és «que torna a la velocitat d'un cavall al galop». Avui el Mont-Saint-Michel no és envoltat i no torna a ser illa més que a les grans marees. Però és un espectacle impressionant que atreu nombrosos turistes aquests dies.

Vista general del Mont Saint-Michel i la seva caracteristica sorra
(Font: www.lemontsaintmichel.info)


Font text: GOUROU, "Geographie. Classe de première. Le France - Geographie regionale".

LABASTÉ, "Geographie. France et pays d'expression francaise"

CHABOT, Geographie regionale de la France"


dissabte, 5 d’abril de 2008

El clima

Precipitacions i temperatures a França
(Font: Atles National Geographic)


El clima de França és temperat, amb freqüents canvis de temps. Les mitjanes del mes més fred no baixen dels 0º, les del mes més càlid no superen els24º; les precipitacions oscil·len entre 500 mm i 2000 mm, molt lluny dels diluvis dels països de monsó o de la sequedat total de Sahara.

El clima de França és moderat degut, bàsicament, a la seva posició, a mig camí entre el pol i l'equador; i també per la seva àmplia façana marítima a l'oest.

Pocs països tenen en un espai tant reduït, climes tant diversos. A França hi trobem caracteritzats els tres grans tipus de climes d'Europa: oceànic, mediterrani i continental

L'abundància de les seves precipitacions més o menys està vinculada a la influència atlàntica, però també a aquella molt sensible del relleu.
En total, les regions més plujoses són les més elevades: els núvols vinguts de l'Atlàntic condensen la seva humitat al contacte amb aquests alts relleus (Vosges, Jura, Alps del Nord, Sud-Est del Massís Central, Pirineus occidentals i centrals)

Tanmateix zones de forta pluviositat (800 mm) existeixen també sobre relleus de feble importància, però exposats directament a les influències marítimes, com la Bretagne occidental, Boscatge normand, altiplans de l'Est i del Sud-Est de la Conca Parisenca.
Les zones baixes del sòl francès són en general poc plujoses (planures d'Aquitaine, Conca Parisenca). Les regions menys plujoses corresponen a regions baixes emmarcades de relleus que impedeixen la penetració de les pluges oceàniques.

França no coneix estació seca. Sobre la major part del país l'estació més plujosa és la tardor, època en què passen les més nombroses perturbacions ciclòniques. A l'Est, en una part del Massís Central i del centre de la Conca Parisenca, un altre màxim apareix a l'estiu, degut a tempestes locals.
Finalment, una part notable de les precipitacions cau en forma de neu; gairebé desconeguda sabuda les costes atlàntiques i méditerranéennés, cau de 20 a 50 dies anualment en una part de França de l'Est i del Centre, més de 50 dies anualment sobre les muntanyes que sobresurten 1000 m. La neu constitueix una reserva apreciable d'aigua, que allibera d'un sol cop la fosa de la primavera.


(Font: elaboració pròpia a partir de la base del manual d'André Labasté, "Geographie. France et pays d'expression francaise")


En aquesta mapa, podem veure que la costa de Normandia és la zona on les gelades són menys freqüents, i que com més avancem cap a l'interior del territori, més augmenten els dies que la temperatura assoleix xifres negatives al llarg de l'any. Tot i això, no hi ha cap zona de Normandia on els dies de gelades passin de 60.


Nevada a la linia de costa d'Etretat (Font: www.etretat.net)

Aquesta imatge és un clar exemple que, tot i essent una zona a tocar del mar i que, per tant, les gelades hi són poc freqüents, si que es pot donar el cas que es produeixin nevades. Es tracta d'un detall dels famosos penya-segats d'Etretat, que no superent els 120 metres d'alçada.







LABASTE, André. "Geographie. France et pays d'expression francaise".
GOUROU, P. i PAPY, L..
"Geographie. Le France-Geographie regionale".

divendres, 4 d’abril de 2008

El clima oceànic, caracteristic de Normandia

Climograma de Caen, capital de la Baixa Normandia
(Font: www.
climate-charts.com)


La major part de França té un clima oceànic més o menys degradat per influències continentals, meridionals, o per aquelles resultant del relleu.
El clima oceànic és suau i humit. Recorda les febles diferències de temperatura de Brest, de Cherbourg. Estius frescos, hiverns suaus, cel boirós, pluges abundants en totes les estacions però poques nevades: és el clima bretó o normand; és particularment suau a Bretagne on a l'abric del vent poden cultivar en plena terra mimoses i figueres, fins i tot algunes palmeres. Però a l'hivern, la boira ho cobreix tot durant llargs dies.

<<no plovia, però... les pedres regalimaven, el sòl sota els peus era afartat d'aigua; els vianants no eren més que ombres, esvaïdes després de tres passos..., es distingien, sacsejats per ones curtes, alguns metres d'aigua només, d'un gris de pissarra, que més enllà es perdia insensiblement al núvol obac, cel i mar confosos>> (R: MUSSET, Bretagne, A. Colin).

Excepte al cor de l'estiu, grans vents escombren el cel, de vegades tan violents que la majoria de les illes bretones no tenen arbres.
A excepció de les costes afectades pels vents, aquest clima afavoreix el bosc de faigs i de roures. Però l'home l'ha aclarit molt: s'ha fet d'argelagues, de gatoses i de bruc, camps i sobretot herbatges tancat de talussos plantat amb espins blancs, amb mareselva, amb esbarzers i amb arbres (el boscatge).


LABASTE, André. "Geographie. France et pays d'expression francaise".
GOUROU, P. i PAPY, L..
"Geographie. Le France-Geographie regionale".


dijous, 3 d’abril de 2008

La hidrologia francesa

Els rius francesos
(Font: www.voyagevirtuel.net)

Els rius francesos són de dimensions modestes: el més llarg, el Loira, té aproximadament 1000 km, més abundant, el Rhone, fa de mitjana menys de 2000 m3 d'aigua per segon: és poc pel que fa als 3600 km i dels 7000 m3 del Volga. Però aquests rius són en general alimentats de manera bastant regular, les seves valls concentren una forta població, tornen per les seves disposicions (navegació, producció d'electricitat) de grans serveis a la nostra economia.

El drenatge del sòl francès depèn abans de tot del relleu i del predomini de les pluges oceàniques.
a) El
relleu de França s'eleva cap a l'Est i el Sud-Est. La majoria dels nostres grans cursos d'aigua vénen d'altes regions, situades al sud d'una línia extreta dels Vosges al Massís Central i al Pirineu.
b) Les
pluges oceàniques de relleu sobre aquestes alçades expliquen el seu role.
Seguint el pendent general del nostre relleu, la major part dels rius francesos baixa cap a la Màniga i l'Atlàntic (
Sena, Loire, Garonne). En canvi, a l'Est i el Sud-Est, les aigües s'escolen cap al Nord (Meuse, Rhin) o cap al Sud (Rhone).

Els rius francesos no tenen les crescudes aterridores dels rius tropicals, ni la gelada hivernal dels rius siberians. Tanmateix tenen règims molt diversos, reflex de la varietat dels relleus i dels climes francesos.
- A les regions de clima oceànic com és Normandia (pur o degradat, és a dir sobre la major part del sòl francès), les baixes aigües són a l'estiu, a causa de l'evaporació (el feble pendent de la majoria d'aquestes regions afluixa l'escolament: l'aigua té temps d'evaporar-se). Encara que el màxim de les pluges se situï a la tardor, les altes aigües són a l'hivern, ja que les pluges que cauen llavors no es poden infiltrar en el sòl, saturat d'aigua per les precipitacions de tardor i no són més sotmeses que a una feble evaporació. Però la baixada d'estiu com la pujada d'hivern són lentes i regulars. Són rius tranquils, tals la Somme, la Vilaine, la Charente.



LABASTE, André. "Geographie. France et pays d'expression francaise".
GOUROU, P. i PAPY, L..
"Geographie. Le France-Geographie regionale".

dimecres, 2 d’abril de 2008

El Sena, el riu més important de Normandia

La conca del Sena
(Font: www.unesco.com)


Un riu ja important com el Sena, del qual la conca és sencera en una sola regió i sota un clima bastant uniforme, té també més o menys el mateix règim d'un extrem a l'altre.
Però altres rius travessant regions de relleu i de clima molt diferents veuen el seu règim variar de vegades molt fortament d'una secció a l'altre del seu curs (Loire, Rhone).
Hi ha pocs països al món que, sobre una superfície tan modesta, presenten una tan gran varietat de règims fluvials: aquesta diversitat és un molt gran avantatge per a l'equipament hidro-elèctric de França.



Balanç hídric del Sena
(Font: elaboració pròpia a partir de les dades de www.cig.ensmp.fr)


Nascut a feble altitud (470 m), i d’uns 775 km, el Sena és l'únic riu francès a no sofrir cap influència muntanyenca.
Es distingeix sovint un Sena borgonyó i champenoise, un Sena del Ille-de-France, un Sena normand.
Transabocant les mateixes regions d’altiplans i de planures, els afluents del Sena se li assemblen. Sols el Yonne és una mica menys tranquil, ja que ve dels confins del Massís Central (Morvan).

Forma pocs al·luvions. La seva conca, bastant petita (80000 km2) és constituïda de terrenys de feble pendent, els tres quarts són permeables; i les pluges són repartides entre això sobre tot l'any. També és un riu a règim regular, típicament oceànic, a les febles variacions estacionals.
Després de baixes aigües d'estiu, degudes sobretot a l'evaporació, el cabal augmenta poc a poc fins a les altes aigües d'hivern; aquestes són generalment poc perilloses, ja que les crescudes del Yonne, de l'Haute Sena, del Marne en molt rars casos (1910, 1955), les crescudes es fan catastròfiques: quan en el transcurs d'un període de crescuda, mentre que el sòl ja és saturat d'aigua, cauen de nou de gruixudes pluges de les quals les aigües arriben ràpidament al riu. El 1910, el nivell del Sena ha atès a París 8.62 m: hi havia llavors a la capital 44 km de carrers inundats, les clavegueres es desbordaven a l'estació St-Lazare. El 1955, el cabal del Sena estava tocant el de 1910; però gracies als treballs de protecció efectuats des de 1910, el nivell no ha atès a París més que 7.12 m.


Detall del curs baix del Sena
(Font: elaboració pròpia a partir del manual d'André Labasté,
"Geographie. France et pays d'expression francaise".)


Canalitzats, el Sena i els seus principals afluents són navegables sobre la major part del seu curs. Més avall de París, la Basse-Sena, dividida en trams per vuit preses en rescloses, té un canal de més de 3 m de profunditat que es pensa a portar a 5 m. Més avall de Rouen, on succeeix la marea, el canal basilé i aprofundit a 8 m permet la pujada de l'estuari als vaixells de mar. El Sena és així la més important de les nostres vies fluvials.



LABASTE, André. "Geographie. France et pays d'expression francaise".
GOUROU, P. i PAPY, L..
"Geographie. Le France-Geographie regionale".

dimarts, 1 d’abril de 2008

La vegetació

La vegetació francesa
(Font: elaboració pròpia a partir del manual de GOUROU, P. i PAPY, L.. "Geographie. Le France-Geographie regionale")

França és un país de boniques rouredes. Sobre els sòls frescos i humits, rics en humus, regions tocant a la Màniga com és el cas de Normandia, els faigs i els oms s'uneixen als roures. Al Sud d'una línia anant de Douarnenez a Orléans i fins a les Pyrénées, els roures de diverses varietats, es fan predominants en la mesura on els estius són més secs i més assolellats. Al si d'aquest domini del roure, les Landes de Gascogne, país de sorres, porten vastos boscos de pins marítims.


Les rouredes han fet de vegades lloc a la landa. És que l'home ha destruït els arbres: així, als països de l'Adour regna la landa, vegetació baixa de gatoses, de brucs i de falgueres que els pagesos dallen per fer de la llitera per al bestiar. N'és de mateix a Bretagne on la landa és incendiada per afavorir la brotada de l'herba. Són de mediocritats pastures que es tendeix a posar en cultiu avui.


El Sena amb la típica vegetació de ribera
(Font: www.normandydev.com)


La gamma dels conreus s'explica en part pel clima. Així la vinya ja no és cultivada a les regions que broden la Màniga, als estius massa frescos i massa humits; però dels cereals secundaris com la civada, l'ordi, certs plantes industrials com el lli, la patata hi tenen un lloc de tria. Els estius calents i humits països de l'Adour convenen bé al blat de moro, però de noves varietats dites <>, menys exigents en calor, són collides fins al nord de la Conca parisenca.



LABASTE, André. "Geographie. France et pays d'expression francaise".
GOUROU, P. i PAPY, L..
"Geographie. Le France-Geographie regionale".